Vilassar Ecologista

Rebel·lió o Extinció – XR

Permacultura: eficiència i abundància productiva

Per: Sergi Caballero, de Mas les Vinyes.

Estem vivint un moment històric, un punt d’inflexió a la història de la humanitat que marcarà la manera com viurem els propers segles. I no em refereixo al Covid, sino a l’emergència climàtica que ja estem percebent. Aviat farà 50 anys que es va publicar l’informe “Els llímits del creixement”, encarregat al MIT pel Club de Roma al 1972, on un model computacional ja confirmava que la nostra privilegiada manera de viure, de consumir, ens portaria cap a desastrossos efectes. Avancem cap a una inestabilitat climàtica cada vegada amb fenòmens més extrems, i el futur de la pagesia i de l’alimentació està en joc.

D’ençà la revolució verda, el nostre model agrari està basat en el consum de petroli i la pèrdua continua de sòls. Necessitem entre 12 i 20 calories de combustibles fòssils per crear-ne una de comestible. El llaurat, utilitzat inicialment com una estratègia per al control d’adventícies, s’ha converit en un gran enemic per a la fertilitat: mentre potenciem l’activitat microbiològica del sòl, aquesta accelera el procés de mineralització de la poca matèria orgànica restant i el vent i la pluja s’enduen, de mitja, 2 mm de sòl fèrtil cada any. 2 mm sembla una quantitat insignificant, però si fem números, representa la pèrdua de entre 20 i 40 tonelades de sòl cada any per hectàrea! Una quantitat enorme de substrat que marxa cap a rius i mars, atrofiant els ecosistemes aquàtics i incrementant l’acidesa d’aquests. La desaparició de moltes espècies marítimes, algunes de les quals són responsables de més del 70% de l’oxigen que respirem, té molt a veure amb el nostre paisatge agrícola. Si pensem que aquesta pèrdua succeeix cada any i que la majoria de les nostres terres ja porten més de 1,000 anys sent llaurades, podem imaginar per què ara tenim uns sòls cada vegada més pobres i menys profunds. Perdem 1 cm de sòl cada 5 anys, 1cm que a la natura li costa 150 anys crear. Un model que no ens podem permetre i que cal aturar el més aviat possible.

Al contrari del que molta gent pensa, la permacultura no és una manera de cultivar la terra. Tampoc no és un conjunt de tècniques de cultiu, ni d’autoconeixement ni de construir cases amb fang. La permacultura és un sistema de disseny d’hàbitats humans que capten més energia de la que necessiten per funcionar. És un sistema antropocentrista, una métode per a crear vida que regenera els ecosistemes permanentment. Inspirada en els patrons de la natura, la permacultura té la mirada posada en l’eficiència energètica. Observar el nostre paisatge clímax per entendre a on podem aspirar, comprenent que el sistema serà més productiu com més profunditzem en el disseny.

Des dels seus inicis, la permacultura es basa en 3 ètiques: cura de la terra, cura de les persones i cura del futur (també conegut com a repartiment equitatiu). Aquestes 3 premises, junt a 12 principis, ens ajuden a generar un pensament sistèmic dirigit a la creació d’espirals de fertilitat i eficiència, fugint de models estàtics, sostenibles o fins i tot degeneratius.

Aquesta eficiència la podem entendre quan volem cobrir una necessitat incorporant un element o sistema i analitzem de quina manera circulen els fluxes energètics d’entrada i sortida i fent que estiguin en relació amb altres elements o sistemes. Tota l’energia que el sistema no sigui capaç de captar i aconseguir per sí mateixa serà feina nostra; tota l’energia de sortida que no pugui utilitzar un altre sistema o element, generarà un residu. Com els ous no recollits del galliner o l’acumulació de fems, el nostre ritme de vida depèn de la gestió de l’energia no tinguda en compte.

Cal posar en dubte la competició vers la cooperació entre espècies com un dels principals factors per a la supervivència de les espècies. Sovint, una barreja que inclou plantes i animals. Com una veça que s’aixeca per una tija de sègol, la primera aprofitant-se de l’estructura vertical de l’altre i la segona absorvint part del nitrògen de la primera, la qualitat i quantitat de relacions entre els sistemes és més important que el nombre d’aquests. Una xarxa de sistemes en constant cooperació genera resiliència, la capacitat de sostenir-se malgrat les dificultats que procedeixin de l’exterior.

On abans hi havia un monocultiu de cereal o llegums, ara podem posar-hi fruiters. Si incorporem una coberta vegetal, què millor que aprofitar un ramat d’ovelles per a transformar la matèria orgànica viva en fem i adob gràcies a la microbiota dels rumiants, alliberant carboni al subsòl. I no en qualsevol moment, sino fent-les menjar en el punt òptim de pastoreig, ja sigui quan les gramínies comencen a fer el gra a la base de la tija o bé quan el 70% de la lleguminosa està en flor. 3 dies després de l’efecte dels rumiants, podem fer passar pollastres o gallines a menjar les larves dels insectes que hauran començat a eclosionar. Aportem no només un extra de fertilizant a base de gallinassa, amb força nitrògen i fòsfor adicional, necessaris per al creixement, sino també un control de possibles plagues, reducció de la reserva de llavors de plantes no desitjades i una millora de la repartició del fem del rumiant (gràcies a la beneïda adicció a gratar la terra d’aquestes aus!). I durant aquest procés les abelles juguen un gran paper per a la polinització de l’ecosistema al complet. És a dir, on abans hi havia 1 monocultiu, ara produïm fruita, carn de xai, ous o pollastres i mel. L’ecosistema cada vegada tindrà més capacitat de càrrega, serà més productiu, amb la mateixa superfície i feina.

La permacultura funciona a qualsevol escala i en qualsevol context. En un simple bancal d’horta podem associar porro, pastanaga i clavell d’índies. La pastanaga allunya el cuc del porro mentre que el porro allunya la mosca de la pastanaga. Si prèviament hem sembrat un cultiu de clavell d’índies, aquest eliminarà l’excés de nemàtodes evitant les petites galeries dinse les nostres hortalisses d’arrel. Un conjunt de plantes que treballen molt millor juntes que separades.

A una escala molt més gran, hi ha projectes que fins i tot abarquen un milió d’hectàrees. Un disseny de permacultura que inclou el maneig holístic de rumiants té l’objectiu de revertir la desertització i donar major autonomia econòmica als aborígens australians. A casa nostra, la permacultura pot començar a treure pit amb finques de fins i tot 900 hectàrees que comencen a produir menjar respectant el cicle del sòl, l’aigua, minerals i éssers vius, tot produint ametlla, oliva, carn de porc, vedella, pollastre, ous, llegums, cereals antics i fruita. Tot integrat treballant com un únic ecosistema.

Durant els anys que porto observant granges dissenyades amb permacultura, cada vegada m’adono del canvi de paradigma que representa. Llames pasturant sota camps de nogueres i pecanes (la llana de llama és molt preuada), pollastres controlant la velutina al voltant de caixes d’abelles, galls d’indi sota l’ombra de moreres on es produïen cucs de seda, fulles per a tractaments farmacèutics i fruits per fer confitures. Ànecs carnívors alimentant-se lliurement de cargols entre hortes i camps de fruiters, cultius d’espàrrecs entre fileres de pomeres i nogueres, o producció de cereals i llegums amb sembra directa, incrementant els nivells de matèria orgànica anualment.

La majoria d’aquests sistemes difícilment sorgeixen del pensament lineal. L’abundància de la permacultura rau en l’observació de l’eficiència de la natura, en el moviment de l’energia per diferents patrons i sistemes. No voldria obviar que el disseny permacultural també inclou com ens relacionem des de la cooperació, com construïm, com rehidratem el paisatge, com tanquem cicles de residus, com ens escalfem, com utilitzar recursos biodegradables per tenir un impacte positiu a la natura. La permacultura abarca el redisseny de tots els aspectes de la vida per a una millor eficiència energètica, benestar, abundància i futur.

Fa temps que cerco indicadors que em facin tenir una mirada optimista cap al futur de la societat i el mediambient. La quantitat de gent que ha començat a estudiar i aplicar la permacultura per a produir aliments i redissenyar la seva vida és el pilar de la meva esperança. El moviment ha deixat de ser residual, cada vegada hi ha més milers de persones que utilitzen aquest sistema de disseny per canviar la seva presa de decisions i participar activament en la construcció del món que volem. El millor de tot plegat és que aquest redisseny implica mirar el sòl com ho fa la natura, com un immens captador de CO2 que és l’única oportunitat que tenim per a mitigar l’escalfament global. Aprofitar el potencial de l’agricultura, la ramaderia i l’activitat humana per regenerar el planeta.

En un moment d’emergència climàtica, on la destrucció dels ecosistemes actuals s’ha accelerat i quan queden menys de 60 anys per perdre el nostre sòl cultivable, la permacultura és probablement la millor eina de què disposem.

Sergi Caballero, 5 octubre de 2020

Bibliografia 

Los suelos están en peligro, pero la degradación puede revertirse

Qué es la erosión del suelo: causas y consecuencias

Drawdown, Paul Hawken

Pérdida de Suelos

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *