Vilassar Ecologista

Rebel·lió o Extinció – XR

Les negociacions al dia. Qui decideix les polítiques contra el canvi climàtic?

Per: Gisela Torrents Monegal

Introducció

Aquest estiu, enmig de la crisi socioeconòmica provocada per la Covid, la revista Nature Communications Earth and Environment publicava una trista notícia: el desgel de Groenlàndia ha arribat al punt de no-retorn. Han variat tant les temperatures i el règim de precipitacions que, tot i que es frenessin les emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEH) avui, aquesta gran capa de gel continuaria el seu camí cap a la desaparició. Les nevades que reposen cada any el gel que es fon i arriba a l’oceà ja no són suficients per evitar que el gel de Groenlàndia cada cop desaparegui més i més ràpid.

Aquest desastre ambiental és només una de les moltes cares d’una crisi climàtica que no som capaces de gestionar. Segons l’observatori Mauna Loa (Hawaii), la concentració de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEH), és a dir, aquells gasos que provoquen l’escalfament global, va arribar durant la primera meitat de l’any a 417,2 ppm, una fita històrica que feia 3 milions d’anys que la nostra atmosfera no experimentava.1

El que està passant a Groenlàndia és greu i perillós no només per la mateixa Groenlàndia i els perills biològics que comporta la pèrdua d’icebergs i glaceres, és greu i és perillós per la resta de territoris del planeta que depenen de l’augment del nivell del mar, de les corrents oceàniques i de molts altres equilibris físics que es trenquen a causa del canvi climàtic.

A Catalunya, el canvi climàtic també ens toca de prop i de forma directa a través del nostre gran factor limitant, l’aigua. En cas de no frenar la tendència, serà un dels territoris que serà afectat per sequeres, que seran cada cop més intenses i més freqüents. A més, s’estan notant ja altres conseqüències com les onades de calor, cada cop més llargues i més profundes; un perill més elevat d’incendis; pèrdua de costes; intrusió marina; pluges torrencials; i esllavissades, entre d’altres. 2

Les negociacions al dia, nocions bàsiques

A escala internacional, la crisi climàtica es tracta amb semiprofunditat des del 92, quan es va crear la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC per les seves sigles en anglès), en vigor des del 94, amb l’objectiu d’estabilitzar les concentracions de GEH.

Si es vol estar assabentada sobre com avancen les negociacions i els acords, inevitablement s’ha de dedicar temps a la tasca. És necessari, entre altres coses, aprendre un argot ple de nomenclatures que moltes vegades tira enrere abans de començar a entrar en matèria.

Avui dia, el més essencial a comprendre és l’Acord de París (AP) i els seus entramats. No és que abans de firmar aquest acord no s’haguessin fet avenços però, sincerament, no fa falta entrar en aquest històric de desastres burocràtics avui.

Aquest any fa 5 anys del moment històric on es van firmar les 25 pàgines on es defineix, entre altres, l’objectiu planetari de posar un límit, a través d’emetre menys gasos GHG, d’1,5 o 2 ºC a l’augment de la temperatura mitjana de la Terra. En el mateix acord, es va firmar l’objectiu comú d’avançar cap a la millora adaptativa dels territoris a la crisi, a l’augment de la resiliència i al disseny de corrents de finançament que facilitessin un desenvolupament socioeconòmic baix en emissions i resistent al clima.

Recordem que l’AP no és un acord jurídicament vinculant, no s’explicita com els països han de reduir les seves pròpies emissions sinó que se’ls encoratja a escriure els seus propis plans de transició. Així doncs, el funcionament principal de l’acord es basa en la idea d’aportacions estatals voluntàries a l’objectiu de reduccions d’emissions de GEH global. La suma del conjunt de reduccions d’emissions dels 189 parts que han ratificat l’AP donaria un total de reduccions d’emissions suficient per mantenir la concentració de GEH per sota del llindar que faria augmentar més de 2 ºC (o 1,5 ºC) la temperatura de la Terra. Cadascun d’aquests plans d’emissions estatals s’explicita en un pla climàtic anomenat Contribució Nacionalment Determinada (NDC3 per les seves sigles en anglès) i és decidit de forma lliure pels països, que es comprometen a renovar els objectius de la seva NDC cada 5 anys4, a arribar al seu pic d’emissions “tan aviat com sigui possible” i a la neutralitat d’emissions de cara al 2050.

Per complir amb allò proposat, els estats tenen múltiples alternatives per contribuir als objectius: poden elaborar lleis climàtiques, poden instaurar incentius financers com impostos sobre les emissions o polítiques fiscals que promoguin transicions energètiques, etc., tot depenent de les necessitats locals.

De la teoria de l’acord a la pràctica hi ha molt de camí a recórrer i a finals de 2020 ens trobem que la suma de les aportacions voluntàries definides en els 186 NDC que s’han entregat fins al moment es queden molt lluny de complir amb l’objectiu marcat. En el següent mapa podem veure l’anàlisi de certes NDC i com d’alineades es troben amb l’objectiu dels 2 o 1,5 ºC de l’AP:

Font: Climate Action Tracker5

1 https://www.carbonbrief.org/daily-brief/atmospheric-co2-levels-rise-sharply-despite-covid-19-lockdowns

2 Tercer Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya (2016)

3 National Determined Contributions / Contribucions nacionalment determinades

4 o 10, és un tema encara en discussió

5 https://climateactiontracker.org/countries/

A causa dels esforços clarament insuficients dels països, el Secretari General de les Nacions Unides, Antonio Guterres, ha reiterat diverses vegades en reunions internacionals la necessitat de revisar les NDC i entregar a la UNFCCC una versió millorada i molt més ambiciosa.

En aquests moments només 2 de les 189 parts de l’AP han entregat la seva segona contribució nacional: les Illes Marshall i Surinam. Per descomptat, aquests documents són més una declaració d’intencions que un canvi que sigui notable a escala global. De fet, Surinam ja té des de 2014 una economia del carbó negativa on tots els GHG emesos queden absorbits pels boscos que cobreixen el 93% del país.1

De la resta, després de les demandes de les Nacions Unides per millorar les seves NDC, la majoria de països (corresponent a un 38,6% de les emissions globals) han declarat que augmentaran l’ambició o l’acció dels seus plans nacionals aquest 2020.

Font: ClimateWatch2

1 https://news.un.org/es/story/2020/02/1469182

2 https://www.climatewatchdata.org/2020-ndc-tracker

Què s’està negociant ara, si ja es va firmar l’Acord de París?

El 2015 es va firmar l’AP però no com dur-lo a terme. Des de llavors, durant les negociacions pertanyents a la crisi climàtica de la UNFCCC s’ha discutit majoritàriament el “rulebook” o “llibre de normes (de l’Acord)”. Un document jurídic que recull els detalls sobre com acatar l’Acord de forma efectiva. Recull pactes sobre finançament internacional, detalls relacionats amb “pèrdues i danys” de la crisi, mecanismes de mercat sobre drets d’emissions, etc. Alguns d’aquests ítems, com per exemple el relatiu a un possible mercat d’emissions internacional (Article 6 del Rulebook), al finançament climàtic internacional o avenços en matèria de transparència, estan des de fa diverses conferències estancats en les taules de negociació, així que el documentes manté, avui dia, inacabat. A causa d’aquest estancament, en els últims anys s’ha generat especial desacord i desconfiança a la UNFCCC per part de la població general, que demana accions clares i urgents a la crisi.

Quin és el paper d’Espanya i Catalunya en les negociacions?

Espanya, com a part de la Unió Europea, presenta la seva NDC conjunta amb la resta dels 28 Estats Membres. Concretament, la UE es va comprometre a aconseguir un objectiu vinculant de reducció interna d’emissions de, com a mínim, el 40% de cara a 2030, amb relació als nivells de 1990.1 La seva NDC entraria en vigor l’1 de gener de 2021 i aplicaria fins al 31 de desembre de 2030.

Per poder repartir la reducció total de la UE entre els Estats Membres, s’estableix un règim de comerç de drets d’emissions (EU ETS) i es posa en marxa un protocol on els estats obtenen objectius vinculants anuals de reduccions d’emissions dels sectors no contemplats en l’EU ETS (transport, construcció, agricultura, etc.) depenent de les capacitats nacionals i el seu PIB per càpita.2

Tornant a l’estat espanyol, els compromisos assumits pel país dins d’aquesta NDC “insuficient” es ratifiquen en el marc jurídic internacional, a la vegada que en el marc jurídic de la UE a través del Consell Europeu i en les Corts Generals. El compromís actual és el de reduir, de cara al 2030 i prenent de base l’any 2005, un 43% de les emissions dels sectors recollits en els UE ETS i un 26% de les emissions pels sectors difusos.

Segons el “Observatorio de Sostenibilidad” és “força probable” que s’arribi a l’objectiu respecte a les emissions recollides en l’EU ETS, però és bastant menys probable que es compleixi l’objectiu de reduccions respecte els sectors difusos.3

La pregunta que ens fem és: són suficient aquests objectius? Espanya és considerada per la UNFCCC com un país desenvolupat i per tant amb els recursos suficients per fer front a la Crisi Climàtica. Per això, es demana al país, formar part del conjunt de països que liderin el canvi cap a la neutralitat d’emissions.

Per una gran part de la societat civil organitzada, Espanya no només no està liderant aquesta lluita sinó que no està fent els esforços suficients per complir amb uns objectius justos i ambiciosos. Per aquesta raó, durant la primera quinzena de setembre de 2020, Greenpeace, Ecologistas en Acción i Oxfam Intermón, van presentar per primer cop un recurs contenciós-administratiu al Tribunal Suprem. S’al·lega que el Govern Espanyol ha vulnerat els acords assumits en l’AP, les recomanacions de la comunitat científica i ha incomplert l’obligació prevista en el Reglament (UE) 2018/1999, sobre la governança de la Unió de l’Energia i de l’Acció pel Clima, que establia l’aprovació d’un Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) i una Estratègia a Llarg Termini pel passat desembre.4

Allò que aquestes dades ens tornen a confirmar és que ni a l’Estat Espanyol ni a molts altres països sembla haver-hi suficient transparència, participació i democràcia real en el moment de legislar o decidir quines polítiques climàtiques es duran a terme durant els pròxims anys al territori. Polítiques que, recordem-ho, afectaran la nostra mobilitat, fonts d’energia, consum, salut, etc.

Donada la situació extremadament problemàtica que suposa la crisi climàtica, necessitarem la legitimació dels pobles del món per dur a terme les retallades que facilitin que aquesta crisi acabi amb el menor nombre de pèrdues humanes, animals, ambientals i materials possibles. Si no estem informades dels objectius climàtics del nostre país, com sabrem si estem fent suficient?, o el que podria ser fins i tot més preocupant, que la població general estigués fent grans esforços personals mentre les grans empreses, les petrolieres i la indústria fòssil segueixen emetent de forma indiscriminada.

Si no hi ha una vigilància ciutadana per cada pas que fa el govern i la Unió Europea, ens arrisquem a permetre de forma inconscient que el nostre consum i model de desenvolupament extractivista segueixi limitant el desenvolupament i la vida de milions de persones en tot el món. Si no entenem la crisi climàtica i la seva gravetat, el nivell de legitimació que obtindran les respostes polítiques a la crisi podrien ser suficientment baixes per boicotejar-les i així, boicotejar-nos a nosaltres mateixes les nostres possibilitats de canvi.

1 ClimateWatch

2 https://ec.europa.eu/clima/policies/effort/regulation_en

3 https://www.climatica.lamarea.com/espana-reduce-sus-emisiones-un-58-en-2019-pero-sigue-siendo-insuficiente/

4 OXFAM Intermon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *